Προφίλ
μόνο ταξίδι

l'ull de la formiga


Tot comença així ... amb les coses que vull dir 






Veus com va això? vivim en galeries ... amunt i avall, de pressa per arribar o per sortir, en bandades i de vegades... d'amagat.



...


Expectatives
17 6 18
Aquesta espasa, arrapada a mi, sembla cansada ... com el vell cirerer del jardí de les fades. Sense deixar d'estar de guàrdia .. la por m'enganya, vestida d'arna i de moscarda.
Les ganes que tinc de perdre't de vista ... no deixes que dormi ni que tingui il·lusions .. ni que tingui ganes de viure ..
qualsevol porta em serveix .. si m'hi allunya d'arrel a dins.



----- 

Saps quan estàs refredat i no tens ganes ni de fumar? ... i penses ostres! tant de bo em duri aquesta sensació i per fi,
deixi el vici de voler-te.
Doncs, vaig a desitjar-amb tota la meva creativitat,
perquè sigui així!

... 



 M'han dit que moriré,
però encara no saben quant temps falta.
Només pensar,
que et passés a tu alguna cosa ...

... 



Petit príncep
10 6 18

Aquest any, poques cireres del vell arbre ... amb les flors que van néixer! però ... els temporals  i el forat del vent, han estat els encarregats de fer-les desaparèixer ... han quedat quatre cireres i comptades, dolces com mel, i les del cel, només les poden agafar els àngels les garses i el pit roig.
El vell arbre està cansat.
Avui, només  grans fulles vesteixen al rei del jardí ... però ... hi ha un petit príncep, plantat l'any passat, encara sembla perdut, tot ell és petitó .. les cireres i les fulles verdes tenen un bon caire.
Tant de bo el vell arbre ... el guiï.

------




De petita em pensava que la gent intel·ligent,

era feliç...

que no tenia cap problema,

perquè com eren llestos,

sabien de tot...

...





Saps que em va dir l'altre dia?
que abracés el cirerer, que així les cireres estarien més bones. 
aisss jo ... m'el menjaria a ell!  




...


Preludi
3 6 18



El balcó és llarg, dona casi mitja volta l’edifici... i la barana m’arriba a la panxa.

Des de aquí veig clarament, com camino i de vegades, sense saber on. Veig com ens creuem, i no ens donem conte. Imaginat un mapa, on les línies fossin visibles en forma de persones.

Dons és això, però jo ho veig, des de el balcó.

Tu et creues em ell, i els altres igual, els que ens coneixem de molts anys o del present i els que ens coneixerem dins de poc o de molt.

També hi son, els que van deixar el món.


No sé que ha passat, algunes d’aquestes persones vives, em contactat amb paraules a distancia, sense veure’ns físicament, i sense buscant-se.

Tot el que et dic, t’ho dic.

Poder es una forma d’aparèixer o desaparèixer.. oí?.. poder té a veure, amb repetir curs.

Aquet balcó el reconec, passo per allà de tant en tant... buenooo... ara fa temps que no.

Esta prop del Monestir de Sant Cugat, es un edifici molt antic, abans va ser una fabrica de bicicletes, ara.. crec que hi ha una petita sala d’exposicions i un bar de disseny, per sopar a primer de mes i on els pijos, fan el vermut quant surten de missa els diumenges, mentre els fills petits juguen a la plaça d’Octavià.

De petita, anava amb el meu pare per allà, quant buscava aparcament, a les hores, no era un carrer de vianants.  

Sempre vaig, perduda... sortint pel mateix lloc, es curiós.

Vaig decidir, viatja sola amb la “realitat” per perdre la por, i sempre m’he sortit.

Recordo, fa uns anys quant vaig viatjar a Fez.

Passejava... i vaig topar amb un carrer molt estret casi impossible. Les cases estaven pintades de cals blanca i altres de color ocre, algunes portetes de fusta eren verdes o blavetes..  i eren de dos a tres o quatre pisos, les cases semblaven de mentides... les finestretes petitetes amb reixes i testos amb geranis vermells i roses, que feien mes embalum que les mateixes finestres...com si fos un conte de nans.. jo, podia passar amb els braços oberts i els dits topaven amb les parets... i quant portava molta estona per aquell carreró, enfront meu, vaig veure un senyor que venia amb un burro. M’han vaig sortí prou bé... amb vaig entaforar amb un mini portal, on el peu amb cabia a mitges i el senyor i el burro, van poder passar...això si, les olors van esclatar tan prop, que quant vaig sortí d’allà, vaig apretar a córrer per sentir l’aire.

De veritat, t’ho prometo...  Fez, es màgic.

------ 





Saps que?
doncs em sembla,
que ja no tinc records.
Els vaig escriure tots.  









S/T

27 5 18

Penso tan de pressa que no tinc temps d’escriure, veta aquí.

Saps que?




Ahir finalment no vaig anar a fer el vermut... amb vaig quedar plantada al jardí, mirant totes les herbotes que han nascut i les fulles seques de l’olivera apilades al terra, sempre tinc tanta feina a fer.. que amb serveix d’excusa per no sortir de la galeria. Esta bé això del WhatsApp... com jo dic, és un tapa vergonyes.. una manera fàcil, de no donar la cara.. si no et veuen els ulls, pots mentir amb poques lletres... i un petonet.


Ahir amb vas transportar al passat, a les corregudes cap l’ordenador per mirar si havies escrit alguna historia, amb vaig posar a mirar fotos del disc dur, ja no vaig sortir de la cambra.


Els ocellets no paren de comunicar-se contínuament, de nit i de dia, avui el dia és com ahir... blanc. Fa olor a pluja.


Estic trista, però no pateixis, que no és per tu, es per mi.





Plovia a bots i barrals.. el paraigua es va quedar encallat a la porta, i el cotxe de darrera no deixava de tocar la botzina, el taxista es va girar nerviós, dient, no pateixis... que s’esperi.


Feia tard, i el tràfic cada cop era pitjor, el lateral estava tallat i la  moto del davant va fer un moviment estrany.





Els turistes feien llargues cues, per la voravia! si fins i tot... donaven la volta a la mançana, molt bonic... veure tants paraigües de colors, de totes mides, les grues no paren ni quant plou. Hi havia una senyora amb un gosset que portava un impermeable virolat amb flors.

Pari aquí mateix, si us plau, si...ja amb va bé.. gràcies i adéu!
Tot això va passar amb un altre vida, suposo que la repetida, quant tu i jo no ens coneixíem, concretament va passar a New York, i la cua, als carrers Mallorca Padilla. Ni el taxista era tan amable, ni va saber controlar la frenada amb la moto de davant... però ara estic pintant encara que els colors, no siguin els mateixos, que foren abans però son reals, com el dia blanc d’avui.
Saps que diu el Pere?
Diu, que no has de mirar expos dels altres, que si ho fas, a la llarga... sense tu voler, et contamines, i que quant et posis, t’has de deixar anar, i si estàs trist o conten, no passa res... perquè entres amb un estat independent del tot.
Té raó.
Anava a la Quinta Avenida, un altre galàxia, amb aquells temps existien les torres bessones, i el tío, que les va fer desaparèixer encara estudiava a Anglaterra.

Ara marxo, vaig al jardí per escombrar, no sigui el cas que plogui i s’embossi l’eixida.
Fins després...



-----
   
       



Brou 
26 5 18


poc a poc ..




Tot cap a dins com si es tractés de fer un brou.




Ja fa molt de temps, vaig decidir vestir-me amb botes, capa, creu i espasa, no se m'escapa res. Desenfundar l'espasa i alçar-la al capdavant a l'enemic és el pa de cada dia, que s'ha convertit en una acció amb absoluta naturalitat .. de la mateixa manera que cada matí quan surto de la galeria respiro, l'olor de bosc.




Quan penso que ja arribo resulta que no ... que no estic ... i torno a començar, jo em veig ... tirant endavant, però ell ho veu d'una altra manera .. i així passen els dies els mesos i els anys, d'Andròmeda a la galeria amb el cor encongit i el vuit l’estómac.




Això és viure en galeries-bucle.


Bé ... doncs es tracta de cercar un bon secret ... que sàpiga ordenar els mobles del pis de dalt i que deixés el garatge a la cuina ... també que sabés plantar alguna acàcia al bosc de la llum i que no s'engoixés amb l'aigua, encara que tots els fanals tinguin porta.
I dit això, deixo el brou i  me´n vaig als pinetons a fer un vermut per celebrar ... que tot passa per alguna raó.








---

Nit dels Museus
19 5 18 

L'any passat ja em vaig quedar amb les ganes de visitar el Temple de la Gran Via, veus per on?, més de 10 anys llegint d'ells, conferencies a la Biblioteca Arús .. que és màgica, m'encanta! sembla que entris en una de les pelis del Harry Potter; sortides amb "Planeta Insólito" passejant per Barcelona... a soles... delectant-me amb els seus símbols i llegint pedres i somiant amb les sàvies estrelles.

Tot s'ha anat en orris ... almenys en aquest temple .. estic una mica decebuda, clar que tal com van passant les hores, vaig reflexionant ... de com va ser la visita.
L'espera ... amb il·lusió, ara confosa després de l’experiència, és clar.

La cua, de 3 hores!.. però jo, pintant ...
Sé que tinc la destresa de deixar al meu cervell navegar al seu aire ... llàstima que després m'ho crec ... i les decepcions, són de patacada segura ... imaginava del que he vist en altres llocs, l'edifici antic ... amb sostres alts llaurats en fusta ben restaurada, columnes tallades i baranes de ferro forjat, llums de cristall i cendres amagades ... res de res! L'entrada majestuosa .. això si! i prou.
La visita: Ens reben un comitè de homes seriosos de negre estil "Matrix" 
Ens fan passar, com si es tractés de treure les gallines del camp, cap al corral .. passin passin .. vinga tots dins! i dins, més gallines, passadís estret .. només es veuen caps de diverses mesures .. un sofà de cuir verd estil Chesterfield, de dues places en una estada per a pocs, al davant una taula vintage (tinc els meus dubtes) de fusta amb calaix-aparador de vidre , amb els davantals .. els blancs i els blaus. El senyor que parla baixet amb mans regordetas .. dóna l'explicació ... però jo ni veig ni sento .. em transporta la gent en "volandas" i seguim amb la visita. A mà esquerra, seguint prop de la taula baixa, una habitació .. que se suposa que és on hi han molts símbols de aquells que vaig llegir i no veig    (sento un senyor que diu: aquí parlamenten de temes secrets) ... bé,  seguidament hi ha una senyora que li pregunta a un l'altre noi que dóna l'explicació (aquest noi no va de negre, camisa blanca esport i cap amb rínxols) La pregunta: Quina relació tenen els signes zodiacals amb les vostres teories? Bomba! Resposta: senyora ... necessitaríem molt i molt de temps per respondre a la seva pregunta i no el tenim.(rialleta del noi)  i seguidament, a una sala més gran .. i jo.. enlaire. 


En cap moment, deixo la concentració ... (tinc claustrofòbia) la gent que em transporta frena de cop, per fi una sala gran! ... però, amb circuit estret de cinta vermella.
M'aturo, miro a terra ... i m'agrada! il·lusionada ... alço els ulls mirant al sostre ... esperant trobar algun indici d'aquests grans arquitectes ... déu meu! pladur de l'any de la pera .. d'un gris vell, amb llum de fluorescent, parets amb cartells amb llargues explicacions ... i la tira de cadires encoixinades de marró ranci, de cinema dels 60 i al fons ... una cara coneguda.
La Joana.


Me'n vaig.
Surto a fora per respirar, i deixar enrere aquest malson, de tres hores per 10 minuts.





l'ànima no es veu 
amb tanta curiositat 
tens raó,
P